La fotografia documental: entre la definició, la supervivència i el complex.
Ens han convitat a participar en aquest forum per parlar de La Magistral, però també ens han encomanat parlar sobre fotografia documental, que és el Leit Motiv d’aquestes jornades.
Acceptem aquesta invitació sabent que poc podem aportar en aquest debat. No en som experts i estrictament no desenvolupem un treball fotogràfic que es vinculi amb el documental. Així que l’únic que, honestament i humilment, podem aportar en aquesta ponència es una visió d’espectadors això sí, amb un profund interès en la funció social de la fotografía.
Des de fa relativament poc temps que el terme “Documental” o “Documentalisme”, ha agafat força i s’ha imposat, no sempre de manera encertada, per damunt del que sempre hem anomenat fotoperiodisme, que és del que sovint acabem parlant quan parlem de fotografia documental.
Cal recordar que la fotografia periodística és, en si mateixa, un document. El fotoperiodisme és, essencialment, una manera de fer periodisme, o dit d’altra manera, explicar una història mitjançant imatges.
Per altra banda, la fotografia documental es pot entendre en una vessant molt més àmplia i, si voleu, etimològicament més ajustada:
- El seguiment fotogràfic d’una obra d’ingenieria civil, és fotografía documental.
- Les imatges que un cirurgià plàstic fa de l’abans i el desprès de les operacions que realitza, també ho son.
- L’album de familia, que ha estat un objecte-document preuat durant moltes generacions dins l’ambit familiar i que, ara, per un canvi en els usos i funcions del mitja, ha caigut en desús, també és un document.
- També són fotografia documental les imatges que han servit per a deixar constància de les intevencion artistiques, instal.lacions o performances, fruit dels corrents conceptuals i de l’art efímer.
- Per no parlar d’una llarga llista com els metges forénses, la policia científica, etc.
No és la nostra pretensió posar etiquetes ni definir els límits, força desdibuixats, de la fotografia. Això, d’etiquetar o etiquetar-nos, és una tasca reservada, malgrat els nostres esforços, als futurs historiadors i estudiosos de la fotografia.
Aquest límits, sovint pretesament difosos, han obert debats ideològics i creatius arreu. No oblidem que un dels màxims exponents de la fotografia documental a nivell internacional el tenim en el treball del matrimoni Becher, un treball formal i de caire documental, però que té, per damunt de tot, una gran consideració artística, fins al punt d’haver creat un corrent: l’escola de Dusseldorff.
Però potser cal seguir matitzant i definint una mica més. "Ser" fotògraf pot abarcar el concepte de "treballar de fotògraf", però també abarca una dimensió molt més ample i profunda: l'autoria. I aquest "ser autor/ fotògraf" trascendeix a com ens definim professionalment, o dit d'una altra manera, a com ens guanyem la vida.
El fotògraf com a autor té plena llibertat per exercir la seva condició i desenvolupar el seu treball. Aquest treball personal neix de les inquietuts, dèries o compromisos morals del seu autor.
És ben cert que tenim exemples de grans fotoperiodistes que fa molt anys que estan fent un treball fotogràfic impresionant en paisos en conflicte arreu del món, però segur que no ens caldria pensar massa per a citar alguns exemples de com aquets treballs i fotògrafs han migrat dels mitjants impresos als espais expositius: (Sebastiao Salgado, Gervasio Sanchez, Walter Astrada, Clemente Bernard...)
I és que la necessitat empeny cada cop més als fotoperiodistes a entrar en circuits que tradicionalment han estat aliens al génere, i que això obliga a redefinir la professió i el treball.
En aquets sentit, la paraula Documentalista, sembla voler definir un nou perfil de fotògraf, a mig camí de la professió fotoperiodística i un tipus de fotografia amb una empremta molt més personal. El fotograf ja no és (ni pretent ser) un cronista, i es redefineix com autor, una figura amb entitat creativa (m’estalvio expresament la paraula artista), el treball del qual s’allunya, de forma voluntaria, del rigor fotoperiodístic per apropar-se, un cop més, a aquestes fronteres desdibuixades entre el treball personal i la fotografia de compromís social i de denuncia.
Tantmateix és evident que sigui quina sigui la definició que donem a tots aquest fotògrafs, exerceixen una tasca informativa. Són els notaris de fets, sovint dramàtics, que succeeixen arreu, sense ells serien invisibles. Per al nostre (malanomenat) primer món, i per a forjar una societat mental i culturalment sana, la seva tasca és fonamental.
Malhauradament, i en general, la fotografía professional ha encadenat un seguit de circumstàncies que l’han abocat a una profunda crisi: la irrupció de la tecnologia digital fa poc més d’una dècada, la crisi dels mitjants impresos, la crisi econòmica que ha portat retallades importants en els presupostos de les empreses (i en molts casos el seu tancament), i també, ho hem de dir, l’intrussisme professional. El sense sentit, per part d’alguns fotògrafs, que creuen que es pot regalar la feina, és aprofitat per mitjans amb poca ètica i menys escrúpols. El parany de no cobrar a canvi de que el mitja publiqui el nom de l’autor ha fet molt mal a la professió, quan per altra banda, és obligatori que el nom de l’autor consti en la publicació. És a dir, es regala la feina a cambi de no res.
La nova situació ha deixat al sector i als professionals en un estat absolutament precari, obligant a una adaptació, tant del perfil i les prestacions del fotògraf, com del propi mercat i els mitjants destinats a donar visibilitat als treballs.
En aquest nou escenari el fotògraf s’ha de reinventar i redefinir el seu rol professional i social. Internet i les xarxes socials són una eina que molts fotògrafs han sabut aprofitar per posar la seva veu i experiència al servei d’una comunitat d’usuaris que creix cada día a internet, a les xarxes socials i a les vitàcores personals.
Podriem pensar que dedicar temps i esforç a crear continguts per a la xarxa: articles tècnics, portfolis, cròniques de events, vídeos.... és una tasca esteril, però en realitat és una intel.ligent forma de redefinir el perfil professional, guanyar visibilitat i prestigi, accedir a nous entorns i persones i, de passada, a noves oportunitats professionals.
Ja no n’hi ha prou amb ser un bon fotògraf (documentalista, fotoperiodista, “artista”....), a partir d’ara el fotògraf es vol convertir en un “gurú”, en una marca, una marca personal avalada per un grup d’opinió prou ampli i heterogeni, que només ens pot donar la xarxa.
Alguns exemples de fotògrafs amb Marca Personal que s’han sabut posicionar i han esdevingut referènts en aquets nou escenari (estan entre el públic avui aquí) son el nostre estimat i llegit Paco Elvira, amb el seu blog fotogràfic i gastronòmic, que va estrenar fa 3 anys, i que ha assolit la xifra record de 1.000.000 de pàgines visitades.
En Tino Soriano, que és una institució dins i fora de la xarxa, escriu un blog des de fa anys i darrerament ha organitzat una revolució a FaceBook al crear un grup (que a hores d’ara compta ja amb gairabé 5.000 membres) destinat a denunciar els abusos que patim els fotògrafs. Per si us interessa el grup, s’anomena STOP CLAUSULAS ABUSIVAS A LOS FOTÓGRAFOS.
O el cas de l’Aleix Saló, un anònimo dibuixant de cómics, autor del vídeo “Españistan” on explica en clau d’humor corrossiu la crisis de la bombolla immobiliària a España. El video el va penjar a YouTube, i el van veure més de 2.000.000 de personas en una sola semana.
En David Airob, que ha convertit el seu blog TheWild Side en una font de coneixements sobre edició gràfica i premsa.
Son només alguns exemples molt propers del fotògraf del segle XIX, un home orquesta: tecnòlec, cronista, autor, gurú, i sobretot, public relations i venedor al servei de la seva marca.
Malgrat tot, i tornant altre cop al fotoperiodisme (destriat de l'enorme calaix de sastre que és el documentalisme), no hem d'oblidar que el fotoperiodisme ha entrat en un circuits molt més minoritaris. Sales d’exposicions, galeries i museus, són uns excel.lents canals de reconeixement per als seus autors, però que en cap cas aconseguiran a assolir l’objectiu d’arribar de forma massiva a la societat amb la finalitat de denunciar, informar i educar.
En certa manera podriem dir, com a conclusió final, que l’entrada del fotoperiodisme a les galeries implica la pèrdua de la seva funció primordial.
Donant-l´hi la volta a una setència d’una amiga, i prestigiosa gestoral cultural, que deia que “quan les avanguardes arriben al poble deixen de ser avanguardes”, en aquest cas podriem dir que “quan la vía de visualització del fotoperiodisme són les galeries i museus, el fotoperiodisme deixa de cumplir amb la seva funció”.
Manel Úbeda i Núria Gras
No hay comentarios:
Publicar un comentario